-
-
Aquests documents, fets d’argila i escrits en escriptura cuneïforme, recollien descripcions de malalties i tractaments farmacològics elaborats amb substàncies vegetals, minerals i animals. En aquesta etapa, l’origen de la malaltia s’interpretava com un càstig enviat pels déus, fet que explica la presència de rituals religiosos associats al procés de curació.
-
És van desenvolupar els papirs mèdics, que ofereixen una informació molt més detallada sobre les pràctiques sanitàries. En aquests textos es descriuen malalties, diagnòstics i tractaments que combinen herbes, cirurgia i elements màgics.
-
La medicina grega tenia un fort component religiós i mític, centrat en el culte a Asclepi. Als temples asclepians, els sacerdots-metges registraven alguns casos en làpides votives, on constaven el nom del pacient i la malaltia patida.
-
Apareixen les primeres històries clíniques completes, ordenades i detallades. Hipòcrates descriu el curs de la malaltia dia a dia, basant-se en l’observació directa del pacient, amb una clara finalitat didàctica. Amb ell, la malaltia comença a explicar-se des d’un punt de vista racional i natural.
-
-
Amb la creació de les universitats i l’estudi reglamentat de la medicina, reapareix la història clínica en forma de consilium. El consilium tenia una estructura definida que incloïa la identificació del pacient i els símptomes. També incorporava una extensa discussió sobre les causes de la malaltia, els seus mecanismes i els possibles tractaments, sovint amb referències religioses.
-
-
Les universitats comencen a exigir pràctiques clíniques als estudiants, fet que dona lloc a les observació, relats clínics centrats en el cas individual.
-
La pràctica de les autòpsies es generalitza i la lesió anatomopatològica passa a ser clau per al diagnòstic. Aquest fet dona lloc al mètode anatomoclínic, que relaciona els símptomes observats en vida amb les lesions trobades després de la mort.
-
Va ser qui va difondre i estructurar la història clínica en cinc capítols: descripció del pacient, antecedents, malaltia actual, curs de la malaltia i inspecció del cadàver.
-
-
L’aparició de nous instruments, com el termòmetre, l’estetoscopi o l’esfigmomanòmetre, permet mesurar els signes clínics amb gran precisió. És desenvolupen la microbiologia, les proves de laboratori i les tècniques d’exploració interna, fet que enriqueix notablement el contingut de la història clínica.
-
Pren rellevància la visió subjectiva del pacient sobre la seva pròpia malaltia. L’anamnesi i la relació entre el metge i el pacient passen a ser elements fonamentals del relat clínic.
-
Va consolidar els serveis de farmàcia com a unitat bàsica per a l’ús racional del medicament, i es van generalitzar els documents de prescripció i administració de medicaments.
-
Després de la Segona Guerra Mundial, la infermeria adquireix un paper essencial i es creen registres específics de cures. Finalment, amb la consolidació dels sistemes públics de salut i la creació de serveis de documentació clínica, la història clínica es converteix en un document multidisciplinari, amb valor assistencial, administratiu i legal, que evoluciona fins a la història clínica electrònica actual.