Història de les matemàtiques

Matemàtiques egípcies i mesopotàmiques

3000 BCE

Desenvolupament de sistemes numèrics, càlcul de superfícies i volums per a aplicacions pràctiques com l'agricultura, l'arquitectura i l'astronomia.

Taula de Plimpton 322 (Babilònia)

1800 BCE

Tauleta babilònica que conté triples pitagòrics i resolució d’equacions quadràtiques; mostra un gran domini matemàtic en l’antiguitat.

Tales de Milet

624 BCE

Considerat el primer matemàtic grec; va introduir demostracions deductives i va formular diversos teoremes de geometria plana.

Pitàgores de Samos

570 BCE

Fundador d’una escola que combinava matemàtica i filosofia. Va formular el famós teorema de Pitàgores sobre els triangles rectangles.

Demòcrit

460 BCE

Filòsof presocràtic que va anticipar la idea del càlcul integral mitjançant la noció de suma infinita per calcular volums i superfícies, tot i que sense formalització.

Hipòcrates de Quios

440 BCE

Va ser el primer a sistematitzar parts dels "Elements" de geometria i va estudiar les llunes d’Hipòcrates, sent pioner en l’ús de la reducció de problemes geomètrics a casos més simples.

Plató

427 BCE

Va fundar l’Acadèmia, una escola filosòfica de base pitagòrica on es fomentava l’estudi de les matemàtiques com a camí cap al coneixement ideal.

Eudox de Cnidos

408 BCE

Va desenvolupar el mètode d’exhaustió, precursor del càlcul integral, i una teoria de proporcions fonamental per justificar resultats geomètrics quan hi ha absència de nombres irracionals.

Euclides

300 BCE

Autor dels "Elements", una recopilació de coneixements matemàtics basada en definicions, axiomes i demostracions que va marcar l’ensenyament durant segles.

Arquimedes de Siracusa

287 BCE

Va fer grans contribucions a la geometria, el càlcul infinitesimal i la física matemàtica, especialment en el càlcul de volums i superfícies.

Apol·loni de Perge

262 BCE

Va estudiar les seccions còniques i va donar nom a les figures que actualment coneixem com el·lipse, paràbola i hipèrbola.

Diòfant d’Alexandria

250

Considerat el pare de l’àlgebra; va introduir la notació simbòlica i va estudiar equacions diofàntiques amb solucions enteres.

Àryabhata

499

Matemàtic indi que va treballar amb nombres trigonomètricament, va donar valors Sin (θ) precisos i va proposar mètodes per a la resolució d’equacions diofàntiques. Va usar una notació posicional.

Brahmagupta

628

Matemàtic indi que va definir regles per operar amb el zero i nombres negatius, i va estudiar equacions quadràtiques i astronòmiques.

Al-Khwarizmí

820

Va sistematitzar l’àlgebra en la seva obra Al-Kitab al-Mukhtasar, i va ajudar a difondre el sistema decimal indoaràbic a Occident.

Leonardo de Pisa (Fibonacci)

1202

Amb "Liber Abaci", va introduir el sistema decimal i la successió de Fibonacci a Europa, fomentant el càlcul comercial.

Girolamo Cardano

1545

Va publicar "Ars Magna", amb les primeres solucions generals per a equacions de tercer i quart grau, iniciant l’àlgebra moderna.

René Descartes

1637

Va unificar la geometria i l’àlgebra mitjançant la geometria analítica, establint el sistema de coordenades cartesianes.

Pascal i Fermat

1654

Fundadors de la teoria de la probabilitat. Pascal també va treballar en geometria projectiva, i Fermat en teoria de nombres.

Gottfried Leibniz

1684

Va formalitzar el càlcul amb la notació ∫ i d, essencial per al desenvolupament posterior de l’anàlisi matemàtica.

Isaac Newton

1687

Va desenvolupar el càlcul diferencial i integral paral·lelament a Leibniz, i el va aplicar a la física amb les seves lleis del moviment.

Guillaume de l’Hôpital

1696

Va publicar el primer llibre sistemàtic sobre càlcul diferencial: "Analyse des infiniment petits". El famós “Regle de l’Hôpital” per límits deriva realment del treball de Johann Bernoulli, amb qui tenia un acord econòmic per accedir a les seves descobertes.

Leonhard Euler

1748

Va establir gran part de la notació moderna (f(x), e, π), va fer contribucions a l’anàlisi, teoria de nombres, topologia i mecànica.

Joseph Louis Lagrange

1770

Va reformular el càlcul de manera analítica, va fundar el càlcul de variacions i va contribuir a la mecànica clàssica.

Carl Friedrich Gauss

1801

Figura clau en teoria de nombres, geometria no-euclidiana, estadística i càlcul. Va publicar "Disquisitiones Arithmeticae".

Augustin Louis Cauchy

1821

Va introduir la precisió en l’anàlisi amb definicions rigoroses de límit, continuïtat i convergència.

Niels Henrik Abel

1832

Va demostrar la impossibilitat de resoldre totes les equacions de cinquè grau amb radicals. Va impulsar l’àlgebra abstracta.

Hermann Grassmann

1844

Va crear el càlcul vectorial i va assentar les bases per a l’àlgebra lineal i la geometria multilineal.

Georg Cantor

1874

Va fundar la teoria de conjunts i va demostrar que existeixen diferents tipus d’infinit.

Henri Poincaré

1895

Va fundar la topologia algebraica i va anticipar les idees del caos determinista. També va contribuir a la física teòrica.

David Hilbert

1900

Va formular els 23 problemes que van orientar gran part de la recerca matemàtica del segle XX.

Kurt Gödel

1931

Amb els seus teoremes d’incompletesa, va demostrar que no tots els enunciats matemàtics poden ser provats dins un sistema formal.

Alan Turing

1936

Va establir les bases de la ciència de la computació amb la màquina de Turing i va analitzar la noció d’algorisme.

John von Neumann

1950

Va contribuir a l’arquitectura computacional moderna, la teoria de jocs i l’anàlisi funcional.

Problemes del Mil·lenni

2000

El Clay Mathematics Institute va proposar 7 problemes oberts amb un milió de dòlars per cadascun com a recompensa.

Grigori Perelman

2002

Va resoldre la Conjectura de Poincaré, un dels Problemes del Mil·lenni, amb una aportació clau a la topologia. Va refusar la Medalla Fields i el premi d’1 milió de dòlars.