-
Els visigots començaren a ocupar territoris dominats fins aleshores pels romans. Això s'esdevingué entre els segles V, VI i VII dC. El llegat lingüístic d'aquestes invasions formarà part del superstrat de la llengua catalana. Durant aquest període, que comença amb l'arribada dels germànics a la Península Ibèrica, el català es va anar desenvolupant com a llengua oral, apartant-se de l'estructura del llatí i anirà prenent manlleus lèxics tant de les llengües germàniques com de l'àrab. -
Aquest període s'estén des dels segles anteriors als primers textos en català fins al segle XI, època en què es creu que els primers textos literaris catalans poden ésser datats. Hi ha mostres d'aquest català en fragments llatins, on certes paraules catalanes s'escapaven als ulls de l'escrivà.
-
Tàriq ibn Ziyad va creuar l'estret de Gibraltar el 711, segurament com aliat del pretendent Àquila II, que tenia el suport de la Tarraconense i la Septimània, i va derrotar en la Batalla de Guadalete (711) el rei Roderic, que tenia el seu suport principal a la Bètica i la Lusitània, i es va apoderar del tresor reial visigot, el qual havia de lliurar a Mussa, descomptada la cinquena part pel califa, i tot seguit ocupà Medina-Sidònia, Carmona i Sevilla sense lluita. Va finalitzar el 714 -
Al segle VIII dC, es produeix la invasió musulmana de tota la península. Aviat, però, els francs de Carlemany van iniciar un projecte de conquesta per a assegurar-se una zona de seguretat davant l'imparable avanç musulmà. Així doncs, establiren una sèrie de comtats fronterers a la Gòtia que feien la funció de marca, i la conquesta arribà fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com a Catalunya Vella. -
El rei franc nomenava i destituïa els comtes catalans a la seva voluntat; ara bé, a finals del segle IX, els comtes convertiren els seus càrrecs en hereditaris; així, a la mort de Guifré el Pilós (897), els seus fills heretaren els seus comtats sense ser nomenats pel rei. -
El català antic o català medieval va ser la variant romànica parlada durant l'edat mitjana precursora de les varietats lingüístiques autòctones modernes conegudes com a català, valencià, balear, rossellonès i alguerès. La seva extensió medieval va abastar el Principat de Catalunya, el Regne de València, les Illes Balears i la ciutat de l'Alguer a Sardenya, territoris tots ells integrats a la Corona d'Aragó, a més de moltes zones del Regne de Múrcia, integrat a la Corona de Castella.
-
És un document de compravenda, datat l'any 1034, d'una terra amb el seu hort i els arbres que hi ha, els quals són identificats per la seva espècie. El document té la particularitat de designar els distints tipus d'arbres pel seu nom en català, mentre la resta del document està escrit en llatí. Es tracta d'un exemple primerenc d'instrument de compravenda en que el català traspua per damunt el llatí i d'una manera prou generosa esmentat set tipus d'arbre.
-
La Cançó o Cançon de santa Fe és un poema hagiogràfic medieval relatiu a santa Fe d'Agen, elaborat per un autor anònim entre 1054 i 1076 i, per tant, alguns anys anterior a la lírica trobadoresca, cosa que el converteix en una de les més antigues manifestacions literàries en una llengua romanç, tot i que es discuteix si s'ha d'assignar a la llengua occitana o a la catalana, que en aquell moment eren considerades la mateixa. -
De títol complet "Memorial de greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet", és un dels textos més antics escrits en llengua catalana. El 2021, gràcies a un estudi, se'n va descobrir l'autor, el sotsdiaca Ramon de Cabó, i aquest passa a ser, per tant, l'escriptor conegut més antic en llengua catalana. -
Les Homilies d'Organyà és un fragment de sermonari destinat a la predicació de l'Evangeli. Representa un dels documents literaris més antics escrits en llengua catalana. Són la traducció al català d'uns sermons escrits en occità i mostren l'ús de la llengua catalana en la predicació adreçada al poble. El manuscrit original es troba a la Biblioteca de Catalunya, mentre que a Organyà se n'exposa una reproducció. Es data d'entre finals del XII i començaments del XIII. -
El català clàssic és el català d'entre els segles XIV i XV. El català de la Cancelleria esdevingué una mena de llengua acadèmica, ja que era la llengua dels discursos i dels documents que signava el rei, i això la legitimava i feia que fos acceptada incondicionalment en tots els territoris de la Corona. La prosa de la Cancelleria fou un factor important d'unitat de la llengua administrativa i literària.
-
El Llibre dels fets (en català antic Llibre dels Feyts) o Crònica de Jaume I és la primera de les quatre grans cròniques. Sembla que la conquesta de Mallorca (1229) n'impulsà la redacció. Jaume I morí el 1276; així doncs, l'obra degué ésser quasi acabada poc abans; malgrat això, les còpies que se'n tenen són posteriors (el manuscrit més antic conservat és de 1343). Encara que fou dictada pel mateix Jaume, l'obra fou redactada per escribes. -
El Llibre del rei en Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats o Crònica de Bernat Desclot és la crònica històrica escrita per Bernat Desclot el 1288. És una de les quatre grans Cròniques, i narra els fets històrics succeïts des del regnat de Ramon Berenguer IV fins al de Pere el Gran, tot i que el nucli principal d'aquesta crònica se centra en aquest darrer. -
Data de la mort de Ramon Llull. De la seva extensa producció literària es conserven 260 obres, d'entre les quals, literàriament, es poden destacar el "Llibre de contemplació en Déu", el "Llibre de l'orde de cavalleria", el "Romanç d'Evast e Blaquerna", el "Llibre de Santa Maria", el "Llibre de meravelles", "lo Desconhort", "l'Arbre de ciència", "l'Arbre de filosofia d'amor", el "Cant de Ramon" o el "Llibre de les bèsties". -
La Crònica de Ramon Muntaner, escrita a Xirivella entre el 1325 i el 1328, és la més llarga de les quatre grans cròniques i narra els fets des de l'engendrament de Jaume el Conqueridor (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1328). S'ha assenyalat el seu caràcter de «mirall de prínceps», i de «mirall de ciutadans». Explica coses que van succeir de veritat i que ell va veure i viure. Muntaner empra sovint el «jo hi era», que subratlla el seu paper de testimoni. -
La Crònica de Pere el Cerimoniós és la quarta de les quatre grans cròniques dels segles XIII i XIV. Encara que es diferencia en moltes coses de les seves predecessores, s'hi assembla en la mesura que reflecteix fidelment el món del seu temps i no s'ha de confondre amb les Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona de Pere el Cerimoniós. Aquesta crònica, escrita en forma autobiogràfica, és un seguit de documents de tota mena i de records personals del rei. -
Lo somni és l'obra mestra de Bernat Metge (1399), considerada la primera manifestació de prosa humanística en català. Metge el va escriure amb l'objectiu de defensar la seua innocència davant el nou rei. Hi explica com, estant a la presó, se li apareix en somnis el rei Joan I, mort feia poc. L'obra està en prosa, dividida en quatre llibres i es basa en el recurs clàssic del debat (entre Metge, el rei i d'altres personatges que se li apareixen) per a introduir i desenvolupar conceptes filosòfics. -
Data de la mort d'Ausiàs March, poeta i cavaller valencià, originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià. La seua poesia, en llengua catalana, tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle xvi al XVIII. S'han conservat 128 poemes d'Ausiàs March provinents dels manuscrits i edicions antigues, que han estat classificats sovint segons la temàtica: d'amor, de mort, morals i espirituals.
-
El català modern és el català dels segles XVI, XVII i XVIII. L'edat moderna és el període de la literatura catalana que s'estén des de les primeries del XVI fins a finals del XVIII. Durant aquesta etapa la llengua entrarà en un estadi de modernitat, i s'anirà adaptant als nous corrents literaris europeus. Un factor que s'ha ressaltat és l'ús de terminologia castellana i llatina per enaltir l'artifici de la llengua, però també l'ús de les formes més populars, fins ara ignorades.
-
"Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" és l'obra en prosa més interessant del segle XVI. Escrita en forma dialogada (gènere típic del Renaixement), pretén fer història de Tortosa, i de passada escriure sobre les coses de Catalunya. -
Obra anònima de literatura popular en forma de narrativa breu que explica la relació d'uns fets que es van produir en la Catalunya del segle XVII i fa justícia contra els que se serveixen de falsies per aconseguir allò que es proposen. De totes aquestes narracions breus que ens han arribat, aquesta és una de les que té més qualitat literària. -
Lo desengany, de Francesc Fontanella, és la gran peça dramàtica del segle XVII català. Està dividida en dos actes i presenta una arquitectura complexa, amb l'ús de l'artifici del teatre dins el teatre. -
"Lucrècia" és l'obra més important del teatre neoclassicista català. De caràcter tràgic, va ser escrita l'any 1769 per l'autor menorquí Joan Ramis i Ramis quan tenia vint-i-tres anys.
-
És el català dels segles XIX, XX i XXI. És el més pròxim a la nostra manera de parlar, fill directe dels diversos moviments i de les divisions estatals, mantenint les diverses variacions dialectals. L'arribada d'una gruixa immigració espanyola durant les darreries del XX, i la contínua arribada de gent d'arreu del món fa d'aquest català el més internacional i canviant de tots, creant i manllevant formes noves alhora que n'erradica de tradicionals.
-
És un gran dietari en cinquanta-dos volums escrit per Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà, al llarg de la seva vida, dels vint-i-tres anys (tres anys després de casar-se) fins a la seva mort; del 1769 al 1819. El títol, Calaix de sastre és el que li va posar l'autor mateix, referint-se al lloc on es desen les coses més diverses. Es considera un dels textos més importants de la narrativa catalana entre els segles xviii i xix, a més d'un precedent del costumisme i del periodisme local. -
Inspirada en el carrer de Palafrugell anomenat així popularment (oficialment, carrer de Sant Antoni). És una de les seves grans novel·les. -
El dia que va morir Marilyn és una novel·la de Terenci Moix, publicada originalment el 1969. És l'obra que va consagrar el seu autor, i que el va situar com un dels novel·listes principals de la seva generació. La novel·la va ser rebuda com un manifest generacional, on es combinen la influència de la cultura de masses i el cinema en l'emergent cultura juvenil, la representació literària de la ciutat de Barcelona i el tractament de l'homosexualitat per primera vegada en la literatura catalana. -
El temps de les cireres és una novel·la de l'escriptora Montserrat Roig, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la el 1976 i publicada per primer cop el 1977. Va tenir un fort impacte generacional. -
Les veus del Pamano és una novel·la de Jaume Cabré publicada originalment en català el 2004 per Edicions Proa a Barcelona. En català se n'han venut més de 100.000 exemplars i ha estat traduïda a dotze llengües amb un notable èxit internacional, especialment després de la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007 (la traducció alemanya ha venut més de mig milió d'exemplars).
