-
Després de la fi del califat de Còrdova, al-Àndalus va iniciar una decadència política i territorial progressiva, que van aprofitar els estats cristians del nord peninsular per expandir-se.
Durant aquesta època, l'al-Àndalus va passar per tres períodes: els regnes de taifes, la dominació almoràvit i el període almohade. -
Cada regne taifa comprenia una ciutat principal i el territori del voltant, i va estar dominat per un grup ètnic determinat: · Els àrabs, a Còrdova, Sevilla, Badajoz, Toledo, Saragossa i Múrcia.
· Els musulmans d'origen eslau, a l'est peninsular.
· Els berbers, a Màlaga i Sevilla. -
L'Aljaferia és un castell-palau andalusí i mudèjar construït al segle xi a Saragossa.
Situat extramurs, a l'oest de la porta de Sancho, L'Aljaferia era al pla de l'Almozara, nom que es donava a la xara a Saragossa perquè allà es desenvolupaven les ostentacions militars. Amb l'expansió urbana a través dels anys, l'edifici ha quedat dins de la ciutat. -
-
Els estats cristians del nord van aprofitar-ne la debilitat, primer, per cobrar-los tributs o paries a canvi de la pau; i, després, per atacar-los. Així, Alfons VI de Lleó va conquerir Toledo (1085). -
Després de la conquesta de Toledo, per por de desaparèixer, els regnes de taifes van demanar ajuda als almoràvits, berbers nòmades que a principi del segle xi havien format un gran imperi al nord d'Àfrica, amb capital a Marràqueix.
-
Els almoràvits van entrar a la Península el 1086 i, aquell mateix any, van derrotar l'exèrcit d'Alfons VI de Lleó a la batalla de Sagrajas. Després, van imposar el seu domini a al-Àndalus, que van incorporar a l'imperi africà, van implantar un fort radicalisme religiós, i van perseguir els mossàrabs i els jueus. -
La batalla de Sagrajas o batalla d'az-Zal·laqa o az-Zallaqah o Zalaca (àrab: الزلافه, az-Zallāqa) és una batalla que es va entaular a Sagrajas, a les proximitats de Badajoz (Extremadura), el 23 d'octubre de 1086,[1] entre les tropes cristianes d'Alfons VI de Castella i les almoràvits de Yússuf ibn Taixfín, amb la derrota de les primeres.
-
La conquesta de Saragossa de 1118 va ser una operació militar encapçalada per Alfons I el Batallador, rei d'Aragó i Pamplona, que li va permetre a aquest arrabassar la ciutat de Saragossa als almoràvits. -
-
Els aristòcrates andalusins van iniciar la revolta contra els dominadors nord-africans almoràvits, als quals consideraven uns intrusos incultes i intolerants que degradaven l'anterior cultura refinada dels regnes de taifes andalusins. La rebel·lió esclatà el 1144, però com havia passat en totes les anteriors revoltes andalusines, mancava de coordinació i les distintes faccions revolucionàries es combatien entre si, en un període d'anarquia.
-
-
-
El 1145 els almoràvits es van disgregar i es van crear els anomenats segons regnes de taifes.
-
Els almohades, després de conquerir Marràqueix el 1147, van substituir els almoràvits al nord d'Àfrica i van penetrar a la Península aquell mateix any, encara que no van aconseguir dominar tot el territori andalusí fins al 1172, en què van implantar un radicalisme religiós més gran.
-
-
-
-
Almohades van paralitzar les conquestes cristianes quan van derrotar Alfons VIII de Castella a Alarcos (1195)
-
Després de paralitzar les conquestes cristianes(1196), almohades van ser derrotats a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), cosa que va permetre l'avanç cristià per la vall del Guadalquivir. -
Finalment, els almohades van ser expulsats al nord d'Àfrica, i al-Àndalus es va desintegrar el 1224 en els tercers regnes de taifes, que els cristians van conquerir progressivament. -
Al-Àndalus es va desintegrar el 1224 en els tercers regnes de taifes, que els cristians van conquerir progressivament.
-
-
-
Des de 1238, i fins que va desaparèixer el 1492, el territori andalusí va quedar reduït al regne nassarita de Granada.