-
La Filosofia Antiga (aproximadament del segle VI aC al V dC) representa el naixement del pensament racional occidental. Les seves idees principals i característiques van evolucionar al llarg d'aquest extens període, des dels Presocràtics fins a l'Hel·lenisme.
-
T. de Milet (625 a.C - 546 a.C): va ser el primer a plantejar una recerca racional sobre el primer principi de la naturalesa, marcant la transició del mite al logos. Va identificar l'arkhé amb l'Aigua o allò humit, considerant-la l'origen de tot per la seva capacitat de transformació i la seva relació amb la vida visió hilozoista. Va ser un gran matemàtic i astrònom al qual s'atribueix la predicció d'un eclipsi (585 aC) i diversos teoremes de geometria. -
Pitàgores (570 a.C - 490 a.C): va fundar una secta-escolad’indole místic-religiosa i filosòfic-política que centrava els seus interessos intel·lectuals en la música i les matemàtiques, sent així la seva aportació clau la vinculació entre la música i les matemàtiques, ja que va descobrir que l'harmonia musical i els concordes es podien expressar mitjançant proporcions numèriques. El seu pensament va ser fonamental per a la posterior filosofia de Plató. -
Heràclit (535 a.C - 470 a.C): Heràclides Pòntic era un filòsof i matemàtic grec platònic que va acceptar la tesis de Demòcrit, afirmant que el món es compon de corpuscles lliures en l'espai que la divinitat va utilitzar per construir-lo.
Va proposar que la Terra es troba al centre de l'univers (geocentrisme), però que gira entorn del seu propi eix (rotació diària), romanent fix la resta del cosmos. -
Parmènides (530 a.C/515 a.C - V a.C): deixa la seva filosofia en un poema dividit en:
Via de la Veritat (Raó): "L'ésser és i el no-ser no és". Dedueix les propietats de l'Ésser. El moviment, la pluralitat i el canvi són "noms instituïts pels homes en la seva credulitat". Estableix la identitat entre pensar i l'ésser.
Via de l'Opinió (Sentits): cosmologia basada en el foc i la nit fosca. Crítica a les opinions dels predecessors/explicació de la realitat aparencial que percebem amb els sentits. -
-
-
Gòrgies (485/490 a.C - 380 a.C): sofista conegut pel seu escepticisme radical i nihilisme.
Les seves idees principals es resumeixen en tres tesis:
- Res no existeix.
- Si existís alguna cosa, no podria ser coneguda.
- Si alguna cosa existent pogués ser coneguda, no es podria comunicar amb el llenguatge.
Això el va portar a dedicar-se a l'ensenyament de la retòrica, destacant l'immens poder del logos per seduir i transformar l'ànima. Per a ell, l'art era un engany intel·ligent que ennoblia. -
Protàgores (481a.C - 411 a. C):
Principi Homo Mensura: idea central; "l'home és la mesura de totes les coses". Vol dir que no hi ha una veritat absoluta; és relatiu a l'estat psíquic i percepció de cada persona.
Agnosticisme: és agnòstic, afirma que res se'n pot saber per la "foscor del problema" i la "brevetat de la vida".
Ètica i Política: defensa la possibilitat d'ensenyar la virtut política i sostenir que les accions morals són millors o pitjors segons la seva utilitat per a la vida social. -
Sòcrates (470 a.C - 399 a.C): deixa l'estudi de la natura per centrar-se en el coneixement de l'home i la moral.
La seva teoria filosòfica, transmesa oralment i sense escrits, es basa en el mètode socràtic:
Ironia: Destinada a refutar la falsa saviesa de l'interlocutor fins a aconseguir la confessió de la pròpia ignorància (el punt de partida del saber).
Maièutica: L'art d'ajudar a "donar a llum" conceptes o definicions universals (essències ètiques), que són l'objectiu de la seva recerca. -
-
Plató (427 a.C - 347 a.C): es basa en la distinció entre el món sensible, canviant i imperfecte, i el món de les idees, etern i perfecte, que és la veritable realitat. Segons ell, el coneixement veritable s’aconsegueix quan l’ànima recorda les idees. També defensa que la raó ha de governar sobre els desitjos i que la societat ideal és dirigida per filòsofs-reis, capaços de conèixer el bé i governar amb justícia.
És considerat el filòsof més influent de tota la història. -
Aristòtil (384 a.C - 322 a.C): és considerat un dels pensadors de major importància, juntament amb Plató. El seu pensament va ser d'una gran amplitud i va abastar gairebé totes les àrees del coneixement, sent considerat el fundador de la lògica.
Els àmbits principals del seu estudi i les seves teories inclouen:
Lògica
Metafísica
Ètica.
Psicologia.
Cosmologia i les Ciències de la Naturalesa.
Zoologia
Crea un sistema de coneixement base de l'aristotelisme, amb una influència que no ha decaigut. -
-
Epicur (341 a.C - 270 a.C): Epicur va ser el fundador de l'Epicureisme i de la seva escola, anomenada el Jardí. El seu objectiu fonamental era la recerca de la felicitat humana, entenent la filosofia com una reflexió per a aconseguir-la i com una lluita contra els temors i els prejudicis. (Estoïcisme) -
Seneca (4 a.C - 65 d.C): És la figura central de l'Estoïcisme Tardià (o Nou Estoïcisme), que va florir durant l'Imperi Romà. La seva filosofia no és merament teòrica, sinó una guia de vida pràctica, fortament marcada per les vicissituds de la seva vida política, el poder imperial i el seu exili.(Estoïcisme) -
La Filosofia Medieval aproximadament del segle V al XV d. C. es caracteritza pel seu profund vincle amb la Teologia, buscant integrar l'herència del pensament clàssic especialment Plató i Aristòtil amb els dogmes de les religions monoteistes cristianisme, islam i judaisme.
-
Agustí d'Hipona (354 d.C - 430 d.C): El pensament d'Agustí es caracteritza pel seu intent d'harmonitzar la fe i la raó, sent el primer esforç important que dona lloc a la filosofia cristiana. Els seus dos pilars son el neoplatonisme i el cristianisme. -
(s. XV i XVIII) Període de grans canvis, com el Renaixement, la Reforma Protestant, la Revolució Científica i la Il·lustració. La filosofia moderna es caracteritza per l'antropocentrisme, el racionalisme i l'empirisme, i l'autonomia de la raó, el que fa que la majoria d’autors se centrin en com es pot conèixer.
-
Descartes (1596 - 1650): La seva teoria filosòfica se centra en la recerca de la certesa mitjançant la raó i dubtar de tot allò que no sigui evident.
La seva frase més coneguda: "penso, després existeixo", estableix l'existència de qui pensa com la veritat indubtable.
Defensava el dualisme entre ment i cos i afirmava que Déu garanteix la veritat del nostre pensament. -
Locke (1632 - 1704): afirma que la ment és una "tabula rasa" (una pàgina en blanc) quan naixem i que tot coneixement prové de l'experiència i la raó. Diferencia entre qualitats primàries (objectives) i secundàries (percepció). La identitat personal depèn de la consciència i la memòria, no del cos ni de l’ànima, som la mateixa persona mentre recordem les nostres experiències passades. Inspirat per la crítica a l'absolutisme i la defensa de la llibertat individual. -
Hume (1711-1776): defensava que tot coneixement prové de l’experiència. En ètica defensa que la raó no pot motivar les accions morals; són els sentiments els que ens fan actuar bé o malament. La seva filosofia és un escepticisme moderat, no podem tenir certesa absoluta, però la vida quotidiana es guia pel costum i la probabilitat.
"La raó és, i només ha de ser, esclava de les passions" vol dir que la raó no guia les nostres accions, sinó que ens serveix per satisfer els desitjos i sentiments. -
Kant (1724 - 1804): diu que el coneixement neix de la combinació entre experiència i raó: percebem el món a través dels sentits, però la ment li dona forma.
Només podem conèixer els fenòmens (les coses tal com apareixen a la nostra experiència), però no els noümens (les coses en si mateixes).
Defensava que el valor moral d’una acció depèn del fet i de la bona voluntat, no de les conseqüències d'aquest.
Una de les seves frases més rellevants va ser "Atreveix-te a saber!" (Sapere aude). -
Sorgeix a finals del s. XVIII fins a l'actualitat, marcada per la Revolució Francesa, la Revolució Industrial, les guerres mundials i els avenços científics i tecnològics. A diferència de la filosofia moderna, qüestiona la capacitat de la raó i dona importància a la història i accepta l’abundància de perspectives.
-
Marx (1818 - 1883): diu que per entendre el món necessitem tant els sentits com la raó. Els sentits ens donen la informació, però és la ment la que l’organitza i li dona forma, no coneixem les coses tal com són en si, sinó com ens semblen.
Deia que la base de la societat és la producció material. Marx critica el capitalisme, ja que genera explotació, proposant una societat comunista, sense classes ni propietat privada, on el treball i la riquesa siguin compartits. -
Nietzsche (1844 - 1900): rebutja la moral tradicional i la creença en veritats absolutes. Proclama la “mort de Déu” i defensa que cada persona ha de crear els seus propis valors. El seu ideal és el superhome, que afirma la vida i es guia per la voluntat de poder, força de superació i creativitat. Critica la moral cristiana i proposa una nova moral basada en la noblesa, la força i la passió, representada en la següent frase "El que no em mata, em fa més fort". -
Freud (1856 - 1939): Freud afirma que la ment humana està formada per tres parts: el conscient, el preconscient i l’inconscient, on s’amaguen desitjos i conflictes reprimits. Explica la conducta a través del id (instints), el jo (raó) i el superjo (moral). Considera que molts problemes psicològics provenen de conflictes inconscients, especialment de la infància, i proposa la psicoanàlisi per fer-los conscients i permetent així que puguin sanar. -
Gasset (1883-1955): la seva teoria parla de la idea “jo sóc jo i la meva circumstància”, és a dir, que la persona i el seu entorn són inseparables. Busca unir la raó i la vida (raciovitalisme): la raó ha de servir per comprendre i orientar la vida. Defensa que cada individu té una missió vital i ha de triar el seu propi destí dins les condicions que li imposa la seva circumstància. Parla sobre la crisi de les masses, quan la majoria imposa la mediocritat i rebutja l’esforç, amenaçant el progrés. -
Heidegger (1889 - 1976): centra la seva filosofia en la pregunta pel ser. Afirma que l’ésser humà, el Dasein, és un ésser que existeix en el món i es preocupa pel seu propi sentit. Considera que vivim sovint de manera no autèntica, és a dir, vivim seguint la massa, i que només enfrontant-nos a la mort podem viure de forma autèntica. Busca recuperar el sentit original de l’ésser, oblidat per la filosofia occidental. -
Gadamer (1900 - 2002): sosté que tota comprensió és interpretació i que no podem tenir la veritat de manera objectiva o neutra, perquè sempre l'entenem des d’un context històric i cultural propi. Així doncs, la comprensió és un diàleg entre el passat i el present, on les “fusions d’horitzons” (entre el nostre punt de vista i el del text o fenomen que hem interpretat) fan possible el coneixement: "La comprensió veritable sorgeix d'un diàleg continu entre el passat i el present". -
Adorno (1903 - 1969) membre de l’Escola de Frankfurt, es basa en la crítica a la societat moderna, la cultura de masses i la raó instrumental. Sosté que la raó moderna s’ha convertit en una eina de domini i control, no d’alliberament. Amb Horkheimer, desenvolupa la idea de la “indústria cultural”, que transforma l’art i la cultura en productes comercials que mantenen la població conformista i passiva. Proposant la denúncia a aquestes manipulacions i la defensa a un pensament crític i autònom. -
M. Zambrano (1904 - 1991): es basa en la idea de la “raó poètica”, una forma de coneixement que uneix pensament i emoció, raó i intuïció, per comprendre la vida humana en tota la seva profunditat. Crítica la fredor de la raó totalment racional i defensa una filosofia més humana, espiritual i oberta a l’experiència interior.
Busca la veritat a través de la poesia, la vida i la consciència personal. -
Sartre (1905 - 1980): defensa que l’ésser humà és lliure i responsable de donar sentit a la seva pròpia existència, ja que “l’existència precedeix l’essència”. No hi ha una naturalesa o destí fix; cadascú es construeix mitjançant les seves eleccions, amb frases com: "Un home no és res més que el que fa de si mateix". Aquesta llibertat absoluta pot generar angoixa, però és la base de l’autenticitat i del compromís amb els altres. -
H. Arendt (1906 - 1975): se centra en la condició humana, la llibertat i la vida política com a espai essencial de convivència. Amb tres formes bàsiques d’activitat: el treball (necessari per a la supervivència), l’obra (crea un món estable d’objectes i institucions) i l’acció (les persones participen en la vida de manera lliure). Parla de la “Banalitat del mal”, amb això vol dir que el mal pot sorgir de la falta de pensament crític i submissió a l’autoritat. -
Habermas (1929): proposa la teoria de l’acció comunicativa, segons la qual la veritable racionalitat no es basa a dominar o produir, sinó en arribar a l'acord mitjançant el diàleg. Defensa una ètica del discurs, on les normes són vàlides només si poden ser acceptades per tots els afectats en una conversa sense coacció, és a dir, que veu la comunicació racional i el diàleg crític com a fonaments d’una societat justa i democràtica.