HISTÒRIA D'ESPANYA SEGLE XIX timeline

Carles IV va succeir al seu pare Carles III. Aquest nou rei va mantenir la política de reformes dels seus predecessors, però l'esclat de la Revolució Francesa el 1789 va influir molt en la presa de decisions del monarca. Per a evitar que les idees revolucionàries prenguessin la seva metxa a Espanya va posar fi als projectes reformistes del regnat anterior i els va canviar per mesures més restrictives.
Quan Napoleó va pujar al poder, Carles es va aliar amb els anglesos per a lluitar contra ells.

El Tractat de Fontainebleau de 1807 va ser un acord entre l'Espanya del rei Carles IV de Borbó i la França imperial de Napoleó. Va ser signat un 27 d'octubre. L'acord establia la invasió militar de Portugal per forces conjuntes francoespanyoles i el repartiment del territori lusità entre Espanya i França. Per a possibilitar la invasió, la Corona hispana autoritzava el pas de les tropes franceses per territori espanyol.
Va ser l'antecedent directe de la invasió francesa de la península.

Les capitulacions de Baiona van tenir lloc el 5 i 6 de maig de 1808 a la ciutat francesa de Baiona. És el nom pel qual es coneixen les renúncies successives dels reis Carles IV i el seu fill Ferran VII al tron d'Espanya en favor de Napoleó Bonaparte. L'emperador francès, poc després, va cedir tals drets al seu germà José Bonaparte, qui va regnar amb el nom de Josep I, va regnar durant cinc anys, però quan haver-hi la derrota Francesa van firmar el tractat de Valençay i Ferran va tornar al tron.

El Motí d'Aranjuez va ser un aixecament popular el 18 de març de 1808 a Aranjuez. Com a conseqüències la destitució de Godoy i l'abdicació del rei Carles IV.
Les causes d'aquest motí van ser vàries. D'una banda, estava Ferran. La seva impaciència per regnar i la creença que la reina María Luisa i Godoy mantenien una relació va ser suficient perquè el seu pare abdiqués.
La gran crisi econòmica en la qual Espanya s'havia submergit feia que el Govern temis a la desamortització les seves propietats.

Josep Bonaparte era el germà gran de Napoleó. Va començar el 1806, sent anomenant rei de Nàpols, on va regnar fins a 1808, data en la qual el seu germà li va concedir el tron d'Espanya. Va regnar com Josep I, buscant el suport polític dels grups d'il·lustrats espanyols, els membres dels quals eren els denominats afrancesats. No va aconseguir fer triomfar el programa reformista del seu govern, basat en la Constitució de Baiona. Passats cinc anys va tornar a França expulsat pels espanyols.

A començaments de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l'excusa de la invasió de Portugal, segons l'acord près en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les principals ciutats. L'ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència que a Catalunya va ser coneguda com la guerra del Francès. La guerra va bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament la guerra, l'any 1814, l'arribada de Ferran VII el desitjat va ser clau.

Les Corts de Cadis és com es coneix l'Assemblea constituent inaugurada a San Fernando el 24 de setembre de 1810 i posteriorment traslladada a Cadis Andalusia fins a 1814 durant la Guerra del Francès.

La Constitució de Cadis, aprovada el 19 de març de 1812, festivitat de San José, coneguda per això com la Pepa, és la primera Constitució pròpiament espanyola, ja que l'Estatut de Baiona de 1808 no va deixar de ser una Carta atorgada marcada pel segell napoleònic. Va ser la resposta del poble espanyol a les intencions invasores de Napoleó Bonaparte que, aprofitant els problemes dinàstics entre Carles IV i Ferran VII, aspirava a constituir a Espanya i coronar al seu germà José Bonaparte.

Ferran VII Rei d'Espanya va viure entre el 1784 i el 1833. Era fill de Carles IV, amb qui va mantenir molt males relacions, ja que va conspirar contra el seu pare. Va començar a regnar el 1808, però Ferran es va trobar en aquell mateix any amb què Napoleó envaïa Espanya i li feia capturar i conduir a França allà el va obligar a retornar la Corona a Carles IV, només per forçar que abdiqués el tron en el mateix germà de l'emperador, Josep I Bonaparte. El 1814 va tornar, amb un regnat absolutista.

La Pragmàtica Sanció era una mesura destinada a abolir la llei que anteposava el dret al tron dels homes a les dones, anessin successors directes o laterals. Aquesta llei va ser aplicada per Ferran VII pocs mesos abans de la seva mort. Va ser el pretext perquè Carles, germà de Ferran VII, reclamés el tron després de la seva mort. Una vegada Ferran va ser mort aquesta llei va portar molts problemes ja que es va desencadenar una gran guerra entra Isabel futura reina i Carles el germà d'Alfons.

L'absolutisme és un sistema de govern absolut, en el qual el poder resideix en una única persona que mana sense rendir comptes a un parlament o la societat en general. L'absolutisme va ser molt usual des del segle XVI fins a la primera meitat del XIX, quan després de diverses revolucions el van enderrocar. El líder de l'absolutisme sempre era el rei, i ell sempre decidia tot. Un cas molt clar d'Absolutisme, és el de Carles, ja que des del principi ell volia regnar mitjançant l'absolutisme.

El liberalisme és una filosofia política que defensa la llibertat individual, la igualtat davant la llei, la separació de poders i la tolerància en el marc de l'estat.
Proposa també la limitació del paper de l'Estat en la vida civil i en les relacions econòmiques, i la protecció de la propietat privada. L'any 1833 Isabel II, va defensar el liberalisme en contra de l'absolutisme de Carles en les guerres Carlines. Com que Isabel va tenir un resultat guanyador va regnar mitjançant l'absolutisme.

La successió al tron de Ferran VII va desencadenar una guerra civil entre els partidaris de la seva filla Isabel
i els del seu germà Carles, anomenats carlins.
El carlisme agrupava els partidaris de l'absolutisme i en general tots aquells sectors que es veien amenaçats per les reformes liberals. Amb el bàndol isabelí es van alinear els liberals, que van veure la defensa dels drets dinàstics d'Isabel una oportunitat per a tornar al poder. Les guerres Carlines van ser entre el 1833 i el 1876.

Va ser reina d'Espanya entre 1833 i 1868 data en la qual va ser destronada. Des del seu naixement pel fet de ser dona i per precocitat imposada que la van obligar a assumir molt temprà les responsabilitats que la seva condició comportava. Reina als tres anys, que va donar pas al seu regnat personal amb tan sols tretze anys, un matrimoni obligat als setze, que va desembocar en separació i finalment, el seu destronament als 38, que dona pas als llargs anys de l'exili i l'allunyament d'Espanya.

La desamortització de Mendizàbal és com es coneix al procés en el qual es va emetre un conjunt de decrets d'expropiació i venda de terrenys i altres propietats de l'Església catòlica. Aquest succés va tenir lloc a Espanya entre el 1835 i 1844. La idea principal que tenien era expropiar els terrenys per a després vendre tots els béns de l'església que estaven en el territori espanyol. D'aquesta manera pretenia recaptar els fons necessaris per a fer front a les despeses de la contesa.

Va ser nomenat general en cap de l'Exèrcit del Nord i va dirigir l'aixecament del lloc de Bilbao.
Nomenat president de govern el setembre de 1840 substituïa a María Cristina de Borbó com a regent; des de maig de l'any següent, després de ser triat per les Corts, va passar a exercir fins a la segona meitat de 1843.
Va reaparèixer en la vida política al costat de Leopoldo O'Donnell, amb qui va compartir el lideratge polític durant el Bienni Progressista, anys en què va ser president del govern.

El 1867 Va començar un període de fam que va repercutir negativament i va col·laborar a augmentar l'atur. El preu del blat i del pa es va encarir, en un moment en el qual el poder adquisitiu de la població havia descendit. Els repartiments de pa per les autoritats no van aturar la fam, i la importació de cereal estranger per a combatre la pujada de preus no va poder evitar una situació de desastre. En suma, la crisi econòmica general van ser crisis que van minvar tots els sectors de l'economia.

Fill home d'un matrimoni amb dos descendents, Era un soldat distingit, sense tardança va començar a donar mostres d'innats dots castrenses i una valentia tant temerària com espectacular. Allistat el seu fill en ell a títol de soldat distingit, sense tardança va començar a donar mostres d'innats dots castrenses i una valentia tant temerària com espectacular, conforme, temps avanci, li seria retret per alguns dels seus nombrosos adversaris. Posteriorment, va ser elegit diputat per Tarragona.

El 1868 es va produir una revolució coneguda com La Gloriosa, que va suposar el destronament d'Isabel II, la Revolució va durar vint dies, des del seu esclat a Cadis fins a la formació del Govern provisional.
La Gloriosa no va ser una revolució com a tal, sinó un moviment de minories que es va resoldre mitjançant un cop militar. No va haver-hi canvis en l'estructura social o econòmica del país, però sí en el sistema polític, a més d'avanços en les llibertats recollides en la Constitució de 1869.

El regnat d'Amadeu de Savoia va ser curt, ja que va regnar entre el 1871 i el 1873. La seva principal funció era consolidar els assoliments de la revolució de 1868 dins de l'ordre que garantia la institució monàrquica. El presentaven com un rei progressista i modern, representant d'un nou tipus de monarquia, d'acord amb els nous temps, fonamentada i legitimada, gràcies a la seva capacitat per a construir una nova identitat espanyola, allunyada de la corrupció, la superstició i la immoralitat.

La primera república va ser L'11 de febrer de 1873, després de l'abdicació d'Amadeu I de Savoia, en una reunió conjunta del Congrés dels Diputats i del Senat, constituïts en Assemblea Nacional, s'acordava la proclamació de la Primera República espanyola, d'efímera durada, perquè com a república parlamentària va durar menys d'un any, fins a gener de 1874, encara que es va mantenir un altre any més com a república autoritària, amb el parlament dissolt i les garanties constitucionals suspeses.

El bipartidisme era un sistema en el qual com el seu nom indica "bi" només i participaven dos partits polítics. Els dos partits eren molt diferents, perquè un partit era bastant conservador i l'altre era bastant liberal, però els hi convenia estar d'acord perquè així sempre governaven junts. Aquest bipartidisme era un gran frau, ja que sempre regnaven els mateixos, pel fet que el rei convocava les eleccions quan li semblava convenient. Per tant, aquest sistema polític era un sistema poc legal.

Va tenir un regnat inacabat, per una mort prematura i inesperada, als 27 anys. La reina Isabel II de Borbó anomena a Alfons de Borbó i Borbó, príncep d'Astúries i futur Alfons XII. Isabel II va ser destronada i tota la seva família es va veure forçada a l'exili. Un exili que serà permanent per a Isabel II, però no per Alfons, qui tornaria, ja com a rei, a la seva pàtria natal, en els primers dies de gener de 1875. Amb tot just 17 anys acabats de complir. Durant la seva curta vida com a rei.

El 29 de desembre de 1874 el General Martínez Campos va proclamar a Alfons de Borbó o Alfons X11, fill de la Reina exiliada Isabel II, com a Rei d'Espanya. S'obria, d'aquesta manera, un període històric conegut com la Restauració, que va ser l'etapa política més estable del liberalisme espanyol del segle XIX, i l'artífex del qual va ser Antonio Cánovas del Castell. La Constitució de 1876 és un text breu i obert de 89 articles, que permet mantenir l'alternança de partits.

Sagasta en el 1868 va començar a formar part del govern provisional, creat després de la Revolució d'aquest any, com a ministre. Va exercir les carteres d'Estat i de Governació durant el govern de Prim. En el període en el qual Amadeu I de Savoia va regnar, va exercir com a president, i algun temps després d'un govern que va durar des de 1871 fins a 1872, posteriorment com a líder del Partit Constitucional i ministre de Governació en el govern de Francisco Serrano entre el 1885 i el 1890.

Antonio Cánovas era malagueny nascut en 1828, va començar molt aviat en la política. Ja en 1854 va redactar el Manifest de Manzanares, el programa del pronunciament militar conegut com la Vicalvarada en el qual se li exigia a la corona unes reformes liberals i la supressió del govern. Després de l'expulsió d'Isabel II va ocupar la presidència del Partit Moderat l'any 1886, dins de la Unió Liberal, que es va anar decantant per la volta de la dinastia borbònica, en la figura d'Alfons XII.

Per a inicis del segle XIX, la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica havien aconseguit la seva independència. No obstant això, Cuba encara es trobava sota domini espanyol igual que l'illa de Puerto Rico. Cal destacar que Cuba era un baluard econòmic i estratègic per als espanyols.
Tanmateix, la manera en què eren tractats els seus habitants, els qui no tenien privilegis, els va molestar. Encara que a l'illa s'havien organitzat guerrilles, Estats Units va ser clau per la independència.