-
Filòsof grec presocràtic al que es considera el fundador de l'escola de Milet de filosofia, per tant, l'iniciador de filosofia occidental. La tradició ens ho presenta com un gran savi i, de fet, apareix en diverses llestes com un dels set savis de Grècia. Se li van atribuir grans i prodigiosos coneixements en múltiples sabers. Va néixer cap a l'any 625 aC. Va morir a l'any 546 aC per una insolació. més tenia fama de savi conseller polític, d'hàbil comerciant, expert enginyer i de gran matemàtic. -
-
Filòsof grec presocràtic. Va néixer a Samos al 569 a. C. Va fundar una secta-escola místic-religiosa i filosòfic-política. La influència de la secta va ser cada vegada més important. Fins que es va produir un moviment popular de rebot que va posar fi a la vida de diversos membres d'aquesta escola, i els altres van haver d'huir. Segons la tradició, Pitàgores va aconseguir salvar-se i, finalment, va morir a Metapont. Segons una altra tradició, va morir assassinat en un camp de faves al 475 a.C. -
544 aC / 535 aC - 484 aC / 475 aC. El pensament d'Heràclit va jugar un paper decisiu en l'estoïcisme, que reinterpreta i reelabora les seves tesis, i és especialment a través d'aquesta escola que l'heracliteísme. En l'època moderna, Hegel el va reivindicar com l'antecedent més antic de la seva concepció dialèctica. Nietzsche també va considerar les tesis d'Heràclit com la més pura manifestació del pensament filosòfic abans de la corrupció de la filosofia per part de Sòcrates i Plató. -
Parmènides, va nèixer entre 530 a. C. i el 515 a. C i va morir al segle V a.C. Segons Guthrie, la gran influència de Parmènides permet dividir la filosofia presocràtica en dues. Cronològicament, és posterior a Heràclit; mentre que Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit són, tant cronològicament com filosòficament, post-parmenidis. La seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant l'ontologia i la metafísica. -
Gòrgies, filòsof sofista grec. Va néixer a Leontins, a Sicília, (ca. 485/490 aC, c. 380 aC). Va concebre el seu ensenyament com a transmissió d'un art de persuasió basat en una ètica de situació fortament relativista. Va destacar l'immens poder de la paraula, la màgia del logos que sedueix, persuadeix i transforma l'ànima. També el llenguatge pot sanar una ànima. Va ser el primer a estudiar el llenguatge des d'una perspectiva estètica i va analitzar l'essència de la poesia. -
Protàgores, (Abdera, c. 485 a. C.- c. 411 a. C.), va ser un dels principals exponents del moviment sofista. Va ensenyar en diverses ciutats gregues. En el pensament de Protàgores s'observa una forta influència de la filosofia d'Heràclit i, igual que aquest, considerava que tot flueix i res roman, que no existeix cap veritat absoluta. Així, per a Protàgores, cada home determina les coses en el seu ser a partir dels seus particulars i propis estats psíquics. -
Sòcrates, (Atenas, 470 a.C. - 399 a.C). En un moment indeterminat de la seva vida canvia el seu interès inicial per les teories sobre la naturalesa, per l'interès per un coneixement de si mateix i de l'home en general. Sòcrates identifica el coneixement de conceptes ètics amb la pràctica de la virtut i la consecució de la felicitat. Identifica saber amb virtut, fins al punt d'afirmar que ningú fa el mal voluntàriament, però vincula a més la felicitat en obrar bé, o a viure bé. -
Plató (427 aC - 347 aC), la motivació inicial de la seva filosofia va ser fonamentalment política i moral, motivació que es va veure reforçada per la influència del seu mestre Sòcrates. Plató considera la necessitat d'afirmar l'existència d'idees com a mitjà per a comprendre la totalitat del real, i no situar-les solament en l'àmbit de l'ètica. Ha d'existir un fonament de la justícia, perquè siguin possibles les accions justes, que són només presentacions concretes i parcials de la justícia. -
Aristòtil (Estagira, 384 aC - Eubea, 322 aC), el seu pensament va abastar des de la lògica, de la qual és considerat fundador, fins a la metafísica, l'ètica, la psicologia, la cosmologia i les ciències de la naturalesa. -
Epicur (341 a. C.- 270 a. C.), concep la filosofia com una reflexió per a aconseguir la felicitat, la Canònica i la Física estaven en funció de l'Ètica. -
Sèneca (4 a. C.- 65 d. C.), concep la filosofia com un consol i com un mitjà per a aconseguir la plenitud del bon viure, és a dir, com a aspiració a la felicitat, caracteritzada per la pau, la consecució de la virtut i la tranquil·litat de l'esperit. -
Agustí d'Hipònia (354 d. C.- 430 d. C.). La característica interna pròpia del pensament d'Agustí d'Hipona és el caràcter de convers que manifesta en tot moment: és a partir de la fe que tot ha d'explicar-se; la fe, que no requereix cap justificació exterior a ella mateixa, és el fonament natural de la raó, feble pel pecat. -
-
Tomàs d'Aquino (1225-1274). Les idees de Tomàs d'Aquino sobre l'home són igualment innovadores, l'home és un compost d'ànima i cos, però l'ànima no és la mera forma del cos, que pereix amb ell; és la seva forma, però li dóna a més l'ésser i la individualitat: l'home existeix i és individu per l'ànima, principi de vida vegetativa, sensitiva i intel·lectual; cada ànima posseeix. Cada ànima és per aquesta raó dipositària de la seva pròpia immortalitat. -
Guillem d'Occam (1285- 1347). La filosofia d'Occam s'inscriu en la crítica que els franciscans, per obra principalment de Duns Escot, dirigien a la síntesi entre cristianisme i aristotelisme, intentada per Tomàs d'Aquino. El punt de partida de la nova proposta filosòfica d'Occam és un empirisme epistemològic que el porta a exercir una crítica radical a tot element innecessari de l'edifici filosòfic. La lògica d'Occam tracta dels termes en tant que formen part d'un sistema de signes lingüístics. -
-
René) Descartes (1596-1650). Descartes s'inspira en les matemàtiques per a desenvolupar un mètode que aporti certesa a l'esperit humà en totes les qüestions. Tindrà per certes només aquelles idees que s'ofereixin clares (certament presents a la consciència) i dierents (ben analitzades) a la consideració de la ment. -
Locke (1632- 1704). Igual que Descartes, Locke sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l'experiència, interna o externa. No hi ha ni idees ni principis innats i l'enteniment és, abans de produir idees a partir de l'experiència, una cambra fosca en el qual no hi ha res, o un paper en blanc en el qual no hi ha res escrit. Aquestes són les afirmacions fonamentals de l'empirisme anglès clàssic. -
Hume (1711-1776). El pensament de Hume afirma que no fa falta un "pare suprem" o "Déu" per a justificar les accions humanes. Allò que està bé o allò que està malament no depèn de la voluntat d’un ésser suprem i, la moral no necessita la religió com a fonament. -
Kant (1724-1804). El sistema filosòfic de Kant rep el nom general de «criticisme» o «filosofia crítica» i es troba exposat, sobretot, en les tres obres fonamentals de la Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica i Critica del judici. Kant determina que, per a entendre l'experiència (coneixement a posteriori), és necessari tenir coneixements que no provinguin de l'experiència (coneixement a priori). -
-
Marx (1818 - 1883) es va relacionar amb el cercle dels filòsofs pertanyents a l'anomenada esquerra hegeliana. Durant aquesta època Marx van estar molt influenciats per Feuerbach. Les dificultats que les autoritats polítiques van posar al desenvolupament de l'activitat docent dels hegelians d'esquerra, van provocar l'abandó de l'ensenyament universitari de diversos d'ells, la qual cosa va fer desistir a Marx de dedicar-se a la carrera acadèmica, i va començar a dedicar-se al periodisme. -
La filosofia de Nietzsche (1844 - 1900) és una crítica radical als fonaments de la cultura occidental basada en una metafísica, una religió i una moral que han suplantat i invertit els valors vitals. També es un intent de superació d'aquesta cultura a la qual qualifica de producte del ressentiment contra la vida. El seu pensament també intenta una superació de la decadència i del ressentiment de la cultura que critica. -
Metge neuròleg, inventor de la psicoanàlisi. Nascut a Freiberg en 1856. Entre 1860 i 1872 va realitzar els estudis primaris i secundaris, interessant-se més per les relacions humanes que pels estudis científics. En 1881 va obtenir el seu títol de doctor en medicina, especialitzant-se en neuropatologia. En aquest període es va interessar pels efectes terapèutics de la cocaïna. -
Filòsof espanyol contemporani més influent fins als anys setanta o vuitanta. Tant el seu pensament com el seu estil van marcar decisivament la filosofia espanyola de la postguerra. Nascut a Madrid, va estudiar dret a la universitat de Deusto. En 1911 va obtenir la càtedra de metafísica. En 1923 va fundar i va dirigir la prestigiosa «Revista de Occidente» El conjunt format: Manuel García Morente, José Gaos, Xavier Zubiri i ell mateix, va ser conegut com a «Escola de Madrid». -
Heidegger (1889 - 1976) planteja la pregunta de l'ésser com a pregunta fonamental de la filosofia. Aquestes limitacions impliquen una essencial diferenciació de nivell entre l'ésser. Però hem vist que, contra el que la filosofia tradicionalment ha semblat assumir, no hi ha resposta concloent per a la qüestió de l'ésser. -
La formació inicial de Gadamer (1900 - 2002) es va situar en l'horitzó de la influència neokantiana i de la fenomenologia, i en l'estudi del pensament grec. La seva tesi d'habilitació, dirigida per Heidegger, versava sobre la filosofia grega. Però la seva activitat filosòfica desemboca en la formació de l'hermenèutica filosòfica. La seva investigació es dirigeix a l'estudi de les condicions de possibilitat de la interpretació i la comprensió, especialment en les ciències humanes. -
Filòsofa espanyola, nascuda a Vélez-Màlaga. De 1931 a 1936 és professora auxiliar de la càtedra d'història de la filosofia de la Universitat Central. Publica la seva primera obra, Nou liberalisme, i, en 1934, Per què s'escriu, en «Revista de Occidente», el primer dels seus molt nombrosos articles. -
El pensament filosòfic de Sartre (1905 - 1980) neix en les fonts de la fenomenologia de Husserl, a les quals acudeix com a reacció a la seva formació idealista i racionalista, i es desenvolupa en etapes marcades per les seves obres més representatives: adaptació de la fenomenologia husserliana (La transcendència de l'Ego), fonamentació ontològica de la llibertat (L'ésser i el no-res), humanisme existencialista, i humanisme marxista (Crítica de la raó dialèctica). -
Filòsofa alemanya, nascuda a Hannover (1906 - 1975). Va estudiar a Königsberg, Marburg, Friburg i Heidelberg, i va ser deixebla de Heidegger i Jaspers. En 1933 va marxar a França i en 1941 als EUA . En les seves obres s'interessa per la filosofia política i l'estudi de les causes i origen del totalitarisme de l'antisemitisme i de la crisi i decadència de la societat de masses, no diferenciats en la societat moderna, a la qual, critica haver abandonat la religió, la tradició i l'autoritat. -
Filòsof i sociòleg nascut a Düsseldorf, en 1929. Al 1982, a Frankfurt, és considerat el membre més destacat de la 2a generació de filòsofs de l'escola de Frankfurt i l'última gran figura de la tradició filosòfica que s'inspira en Marx i Hegel. Segueix molt directament els plantejaments de la teoria crítica segons Horkheimer i Adorno. I renova aquesta teoria, mantenint la perspectiva d'oposició al cientisme positivista i d'intent de transformació de la societat mitjançant la reflexió crítica.